la Marina Alta
Els blogs personals en valencià de gent de la Marina Alta, País Valencià
Blogs del planeta
Publicitat
Altres blogosferes comarcals
Blogs d'associacions
Blogs de partits polítics
Altres blogs de la comarca
 

Planeta Marina Alta

Tots els blocs en valencià de la Marina Alta

Alcanalí, l'Atzúvia, Beniarbeig, Benidoleig, Benigembla, Benimeli, Benissa, Calp, Castell de Castells, Dénia, Gata de Gorgos, Jesús Pobre, Llíber, La Llosa de Camatxo, Murla, Ondara, Orba, Parcent, Pedreguer, Pego, Poble Nou de Benitatxell, Els Poblets, Teulada, Tormos, Ràfol d'Almúnia, Sanet i Negrals, Senija, Sagra, Vall d'Alcalà, Vall de Gallinera, Vall de Laguar, Vall d'Ebo, El Verger, Xàbia, Xaló, La Xara

Nausica Nausica

Brill d'embrió




La set tempteja
fins l'arrim del poema,
terra minada.

Nausica Nausica

Escapada d'estiu 2010: Estocolm, 2



El gust és meu!

Els borrellons del melic Els borrellons del melic

Herència…

Les campanes acaben d’anunciar les once del matí. Els carrers son plens de gent. Els xiquets, sense col·legi, corren carrer amunt carrer avall, sense por al trànsit. El poble està ocupat per um munt de persones, treballant, xarrant, comprant, o, senzillament, pegant una volta. Siga com siga, hi ha tot tipus de gent per tot arreu.

En la panaderia la cua, que encara no arriba al carrer, està formada per 5 o 6 persones. Arriba el torn d’un xicon jove. Duu una camiseta d’un grup de música. És de color obscur, i té uns dibuixos i uns colors prou cridaners.

- Qui va?

El xicon pega un pas endavant disposat a demanar quan, una senyora que espera darrere, s’avança dient:

- Un sequillo reina.

El xic se la mira dubtós. Mira a la dependenta, que no gosa dir res. Torna a mirar a la dona i diu:

- Perdone senyora, en realitat em toca a mi.

- Que poca vergonya. Els joves de hui en dia ja no tenen respecte per res, ni per la gent major…- sermoneja mentre clava el colze per a posar-se completament davant de l’aparador.

“Qui tinga més trellat que calle” pensa el xic, mentre la dependenta ja li està posant el pa a la dona. Esta, camí a la porta encara remuga alguna frase referent al jovent, amb cara de pocs amics.

La gent, quan parla dels joves, pareix que puga dir de tot. Ens etiqueten, a nosaltres, de maleducats, encara que siguen ells l’exemple que hem aprés. Desinteressats, tan sols perquè no ens agrada el mateix de sempre. Gossos, mentre ens diuen que sense experiència no ens poden donar feina. Tant els fa que no siguem tots així. De fet, els dóna igual que molts d’ells si que ho siguen. Això no importa, els dolents som nosaltres.

Quan la gent parla dels joves, sempre ix la frase “Juventud divino tesoro”. El que no diuen es que aquest tresor l’haurem d’endeutar per pagar-nos la hipoteca. Diuen que no pensem en el futur, ells, els que no volen explicar-nos el passat.

Perquè ens fan responsables de la societat que han creat? Que esperen de nosaltres? Que fem el que ells no han sabut, no han volgut, o no s’han atrevit a fer?

Doncs, quina herència ens ha tocat…

Hic et nunc Hic et nunc

Qüestió de noms

Aquests han estat dies d’omplir caixes i carrejar trastos. Després de tres anys, el curs que ve ens tocarà viure en un altre pis i, per tant, calia buidar el vell i passar-ho tot al nou abans del mes d’agost. Aprofitant el trasllat, he estat remirant alguns dels pocs llibres que tinc a València. És el cas, per exemple, de Comunitats imaginades, de Benedict Anderson. Precisament mentre fullejava aquest fantàstic llibre sobre les causes que menaren al sorgiment dels nacionalismes tal i com els entenem en l’actualitat, m’he trobat amb un fragment que vaig marcar la tardor passada, quan vaig tindre el plaer de llegir-lo.

«En la seua coronació el 1802; Gia Long va denominar el seu regne “Nam Viêt” i va enviar emissaris per a obtenir l’assentiment de Pequín. Tot i així, el Fill del Cel manxú va insistir que fos “Viêt Nam”. La raó d’aquesta inversió és la següent: “Viêt Nam” (o Yüeh-nan, en xinés) significa més o menys “al sud de Viêt (Yüeh)”, un regne conquerit pels han disset segles abans, i que pretesament abraçava les províncies xineses actuals de Guangdong i Guangxi Zhuang, com també la vall del riu Roig. En canvi, el “Nam Yiêt” de Gia Long significava “Viêt/Yüeh del Sud”, en realitat una reivindicació de l’antic regne. Com va dir Alexander Woodside, “en general, el nom de ‘Vietnam’ no era tan apreciat com ara pels governants vietnamites fa un segle, ja que s’havia originat a Pequín. Així doncs, com que és un nom artificial, no el feien servir gaire ni els xinesos ni els vietnamites. Els xinesos s’aferraven a l’ofensiva paraula T’ang de ‘Annam’”.»

Benedict Anderson, Comunitats imaginades, pàg. 183-184.

Quan vaig llegir aquest fragment per primera vegada em resultà ja molt familiar, i d’ací que el marcara al marge. Tot i les remarcables diferències, no podem negar el paral·lelisme amb el cas valencià. També ací, com en el cas del Vietnam, tenim un nom propi, autòcton, el de ‘País Valencià’ i un nom imposat des de fora, en aquest cas no des de Pequín sinó des de Madrid –que en aquest cas ve a ser el mateix, però en castellà–, el de ‘Comunitat Valenciana’. Finalment, en el cas valencià no ens manca tampoc una designació pejorativa, la de ‘Levante’, referència, per cert, també purament relacional com és el cas d’Annam, que significa –si la Wikipedia no m’enganya– ‘Sud Pacificat’. Quines coses…

De jardí

Liriope muscari

Esta planta de fulles (Liriope muscari), este nom podria ser una categoria en si mateixa, no sé per quin motiu ha resistit a la caseta el pas del temps. Ni té una floració espectacular, ni les seues fulles cintades són grans i vistoses. Trobe que el motiu és la seua resistència al fred i, el que és més important, a la sequera. I ara, com per dir ací estic jo, ens sorpren amb les seues floretes

El vol de l'home ocell El vol de l'home ocell

Nou tema

Com haureu pogut comprovar, avui estrene un tema personalitzat. Estic partint del tema Twenty Ten i li estic fent algunes modificacions. De moment, podeu veure que la imatge de la capçalera canvia cada vegada que es recarrega la pàgina. He seleccionat algunes fotografies que tinc penjades en Flickr per a utilitzar-les de capçalera. Espere que us agraden. Si feu clic sobre la imatge de la capçalera aquesta us durà a la pàgina Flickr de la fotografia.

Encara queden algunes cosetes per modificar en la web, ja anireu veient els canvis a mesura que avança l’estiu (espere no quedar-me a mitges, però no promet res perquè tinc més coses a fer i sempre em passa el mateix).

En fi, podeu comentar sobre el nou tema i així rebré un poc de feedback.

Nausica Nausica

Escapada d'estiu, 2010: Estocolm, 1



   Estocolm ens ha rebut amb els braços oberts.

Hic et nunc Hic et nunc

Blai

Sí, ja ho sé, Blai és un nom poc comú. De fet, fins i tot han arribat a dir-me en més d’una ocasió que el meu és “un nombre raro”, cosa, s’ha de reconèixer, fins a cert punt comprensible. Segons l’INE, a l’Estat espanyol només hi ha 895 Blais –dos dels quals, per cert, són de “nacionalitat” estangera–, i tots ells concentrats l’àmbit catalanoparlant. És a dir que Blai és el nom d’un 0’039‰ de la població espanyola i d’un 0’065‰ de la del conjunt de Catalunya, les Illes i el País Valencià. Revisades les dades, doncs, és evident que es tracta d’un nom poc estés i, en eixe sentit, podem considerar normal que bona part de la gent –sobretot en zones de majoria castellanoparlant– no el conega o no el tinga massa sentit, i en conseqüència que el considere “estrany”.

Ara bé, hi ha casos concrets en què aquest desconeixement, comprensible a nivell general, ja no resulta tan fàcil d’entendre. En pobles com Pedreguer, que és el que em toca de més a prop, el nom Blai és un nom que sona, sobretot gràcies a la festa que se celebra anualment en honor al sant. Així doncs, és bastant corrent que la gent parle de sant Blai i que puga veure’s el nom del sant escrit en els cartells que cada any anuncien els actes programats pels volts del 3 de febrer. Doncs bé, tot i això, tot i aquesta suposada familiaritat del nom Blai entre la gent de Pedreguer, continua essent bastant comú el fet d’anar a qualsevol lloc i que, a l’hora d’escriure el meu nom en algun lloc, hi posen una cosa tan absurda com és “Blay” en lloc de “Blai”. Paciència i avant…

Nausica Nausica

Eternitant



Només pujar a dalt l’avió li va agafar un son pesat. En despertar-se va veure que anava sol. L’aparell semblava planejar sense motors, com un llaut que navegues a vela en l’escumosa mar dels núvols. Va presentir que s’havia allunyat tant viatjant somni endins que ara ja no el podria rescatar mai la mà alliberadora del despertador.

Toni Roderic

Montilla, no! Sergi Mas

No votaria mai un personatge com Montilla, o com Ferran, o com la Chacón. Fan autèntica mandra. Per no dir res de Zapatero i la seua colla d'impresentables.
Si almenys Montilla fos com el seu "avatar" de Polònia...Excel·lent la creació del Sergi Mas. Un personatge així seria votable perquè és més real que la majoria de polítics.

dos poals de sabó

Que cresca el muntó

Home! Ara resulta que qui ens ha de salvar de tots els mals és sant Jaume i que el rei Joan Carles I (i la casa reial per extensió), valedor màxim de les essències de fe, n'és l'interlocutor més vàlid: hom l'acusa de ser un puter, una infanta s'acaba de divorciar, etc.

Fa falta tanta caguera per a celebrar el dia de sant Jaume? És lícit que l'esfera religiosa entre tan descaradament en el regiment de la cosa pública? Amb quin trellat es pot fer, ni per molt que siga una llicència poètica, que un sant haja de ser l'àrbitre en el partit de la nostra vida?

Ho haveu vist? La mare que els va parir!


El Racó de Xavi El Racó de Xavi

El racó de Xavi → La ciència i Déu

CC El racó de Xavi (enllaç a la entrada)



La ciència no impedeix creure en Déu. El que permet és no haver de fer-ho.

Lawrence Krauss

Trobat al Twitter de Berto Romero

De jardí

Per si...

Per si algú s'havia quedat amb ganes de vore quines roses feia el roser del missatge anterior. Una mostra.

Nausica Nausica

Je me souviens...



De quan m'esbarriava
per l'esquifit laberint
trencat, callós, escalonat
de la meua raval.

Viure i llegir, una sàvia partitura



   La lectura ha estat per a mi -des de ben petit - un anhel i un plaer essencials pels qual m'he deixat  arrossegar talment els  cants de les homèriques sirenes. Trobar complicitats amb aquest vici, una de les més íntimes alegries. 
   Compartir lectures amb Pilar ha estat des de l'inici un dels fets més gratificants de la nostra aliança. Lectora tan humil com competent, em fascina la seva subtil percepció del procés de destil·lació literària i la seva manera senzilla i vivencial d'explicar-la i de valorar-la. D'aquí la meva afecció per les impressions de lectura que  ella reflectia de manera tan breu com sintètica en un quadern, com un bell tresor amagat, que jo  pensava que hauria de ser compartit per molta més gent.
   Finalment, la meva companya s'ha decidit ha plasmar  en un bloc, Viure i llegir, les petjades de la seva avidesa lectora. El resultat és un acostament breu però ben  acurat,  rigorosament personal i independent, a obres sempre interessants.
   Un bloc que, almenys així m'ho sembla, paga la pena de visitar.
  

Nausica Nausica

Murgó



Lluc del delit
al punt salat del delta
s'enduna el goig

dos poals de sabó

Ara fa unes setmanes que s'ha alçat el secret del sumari del cas Gürtel. Aquest cas ha esquitxat bona cosa de merda damunt dels polítics del partit que governa el país.

¿Són culpables aquests polítics dels càrrecs que hom els imputa? La resposta és que això ho decidirà un jutge. ¿Hi haurà justícia? Això no ho sé, però el que sí que haurà funcionat serà el mecanisme judicial.

Des del meu punt de vista, en aquest afer hi han dos bàndols: d'una banda aquells no militants, ni simpatitzants del partit dels imputats, que creuen (tenen fe) que són culpables, que s'han embutxacat caramulls de diners en efectiu o en regals; d'una altra, aquells militants, simpatitzans i votants del dit partit, que diuen que no són culpables, que no s'han fet amb eixos diners i que tot és una trama per a desprestigiar un partit.

Mireu, el tuacte és tan espectacular que ha traspassat els límits de qualsevol pecat ínfim. Al remat, allò que farà que siguen innocents o culpables segurament es decidirà amb tecnicismes legals. Si són innocents, eixiran molt reforçats i seran perdonats per la societat. Si són culpables, les penes seran tan mínimes que al remat esdevindrà una victòria pírrica per als qui els acusen.

Nausica Nausica

Comuna presència: (versions de René Char, 39)




A***


Ets el meu amor de tants anys fa
El meu vertígen davant tanta espera,
Que res no pot envellir, refredar;
Així el que esperava la nostra mort,
O lentament va saber combatre´ns,
Així el que ens és estrany,
I els meus eclipsis i els meus retorns.

Tancada com un finestró de boix
Una extrema sort compacta
És la nostra cadena de muntanyes
El nostre compriment esplendor.

Dic sort, oh martellejada meva;
Cadascun de nosaltres pot rebre
La part de misteri de l’altre
Sense propagar el secret;
I el dolor que ve a més a més
Troba a la fi la seva separació
En la carn de la nostra unitat,
Troba a la fi la seua ruta solar
Al centre de la nostra nuvolada
Que ell esquinça i recomença.

Dic sort com jo ho sent.
Tu has elevat el cim
Que haurà de franquejar la meva espera
Quan demà desapareixerà.

(A une sérénité crispé)

Hic et nunc Hic et nunc

Recomencem

Senyores i cavallers, Hic et nunc ha tornat! Sí, vés per on, passats ja els exàmens i tot el tràfec que els acompanya, a l’equador de les vacances, em veig amb cor de tornar a escriure per ací. Han passat gairebé dos mesos –i quins dos mesos!–, però com diria Bernat Metge, “prou se fa tost ço que bé es fa”, així que tornem a començar, a poc a poc i amb bona lletra i Déu proveirà. Amen.

Josep Nadal

La Roja, el 10-J i nosaltres

Un grupet de multimilionaris amb samarreta roja han guanyat no sé quina copa a Sud-àfrica i una explosió de nacionalisme banal espanyol ha envaït els nostres carrers i els cors i els fetges de la majoria de valencians i valencianes.

A alguns, pocs, tot açò no ens ha fet la més mínima gràcia i supose que tots els que pensem així haurem tingut els nostres debats interns i amb la gent que ens envolta. Se’ns haurà fet dur intentar contrariar o almenys rebaixar l’eufòria espanyolista que hem viscut al nostre voltant. Qualsevol conversa sobre el tema amb familiars, amics i coneguts haurà tingut els sues moments de tensió, els seus silencis i les seues conclusions més o menys amargues.(continua)

De jardí

Maleïdes orugues

Arribats a estes altures de l'any es hora d'anar revisant els rosers de tant en tant. No per l'oïdi (eixa és una altra història), sino per les orugues que es mengen les fulles. Estem parlant de la falsa oruga del roser (Arge rosae). I que em perdonen els puristes de la llengua, sé que el correcte és dir eruga, però que voleu que vos diga. Jo sempre he dit oruga i oruga es queda.Si un s'encanta un

Nausica Nausica

Album, 5: Lligassa pàtria


Les argilagues també floreixen

La torre de guaita del Cap d'Or.

Torre del Cap d'Or. (s.XVI)

La torre de guaita del Cap d’Or es troba a Moraira. Podem accedir a ella seguint el carrer Port de l’Alcudia fins l'última casa de la urbanització on prompte vorem l’inici del sender local SL-CV 51.
Aquesta torre fou edificada pel mandat del Duc de Maqueda, virrei de València, l'any 1553 per tal de protegir el litoral de possibles incursions pirates.

Des de la torre, els soldats encarregats de la guaita estaven en contacte amb els de les torres de la Granadella i Ifach, de manera que podien passar ràpidament a les terres del interior l’avís d’un atac marítim.
Edificada sobre el punt més alt del Cap d'Or i quasi en el límit dels penya-segats, és de planta circular, amb un perímetre de 26 metres, i els murs en talús construïts amb maçoneria ordinària i esquerdejats amb morter. El mur està coronat per mènsules que, en la part de llevant, sustenten un matacà.

Detall del matacà i les mènsules.

La torre, d'11 metres d'altura és tota ella massissa fins més de la mitat, de manera que no puga accedir-se al seu interior des del nivell del sòl per no disposar de cap porta. Només hi havia una possibilitat d'entrar i era per mitjà d'una escala de corda que es despenjava des de l'interior. Esta part només consta d'una sala amb volta, sobre la qual estava la terrassa on es col·locaven els sentinelles per a vigilar l'horitzó. Per a pujar a esta terrassa des de la sala interior havia d'utilitzar-se una escala de fusta.
Al llarg de la història són molts els moments en què esta torre és protagonista de diversos episodis, com el que va ocórrer l'any 1667 quan va haver de defendre un vaixell napolità, el 'San José i Santa Clara', que va ser atacat per dos naus mores, havent-se de refugiar en este port on va naufragar la nau i van ser atesos tots els els seus tripulants per les autoritats de Teulada.
A 126 metres de la torre en direcció sud-est, hi ha un aljub de planta rectangular i volta interior que servia per a abastir d'aigua als soldats que s'encarregaven de la vigilància del litoral.

Aljub.
A més del servici de sentinella, esta talaia podia també fer ús de dos canons que defenien el port de Moraira, els quals van ser rescatats l'any 1980, al fer uns treballs de desenrunament en la platja del Port.
Font: Panell informatiu editat per l'ajuntament de Teulada.

Nausica Nausica

Consumació




envit d'orquídia
recer de pa que és foc
i glop com cercle
Funcionant gràcies a
Aquest planeta és una idea de Miquel Soldevila i Carles Mulet
El disseny és d'ooopb.com!
Maquetació i programació feta per Xavi Ivars
Allotjament gràcies a Pikaspart & Fescordell