la Marina Alta
Els blogs personals en valencià de gent de la Marina Alta, País Valencià
Blogs del planeta
Publicitat
Altres blogosferes comarcals
Blogs d'associacions
Blogs de partits polítics
Altres blogs de la comarca
 

Planeta Marina Alta

Tots els blocs en valencià de la Marina Alta

Alcanalí, l'Atzúvia, Beniarbeig, Benidoleig, Benigembla, Benimeli, Benissa, Calp, Castell de Castells, Dénia, Gata de Gorgos, Jesús Pobre, Llíber, La Llosa de Camatxo, Murla, Ondara, Orba, Parcent, Pedreguer, Pego, Poble Nou de Benitatxell, Els Poblets, Teulada, Tormos, Ràfol d'Almúnia, Sanet i Negrals, Senija, Sagra, Vall d'Alcalà, Vall de Gallinera, Vall de Laguar, Vall d'Ebo, El Verger, Xàbia, Xaló, La Xara

Nausica Nausica

La vida es pon






La vida es pon,
l’amant hi posa mel
damunt l’esquerda

lent i voluptuós
com la mina del llapis


Nausica Nausica

Pensaments, 138: (de mirar)




Si bé ho mires, t'emmiralles



Nausica Nausica

Bressol de mort






La mar avança
amb punxes
                     s’alçatrema
eixancada al trenc
d’aquest viure
constel·lat de llacets negres

(quan li passes la mà
se sent aquell esgarip
que fa gran la mare)



al sud de tot
mor una cançó de bressol,
a tot el nord
només li fa d’eco la por

els nens perduts
dibuixen espantalls
en lloc de mares,

europa té els braços
de fil d’aram
(com les paraules)



qui és aquesta gent
que du per pàtria el vent,
per sola bandera la nuesa?

bé que ho sabem:
i els parem paranys
                                amb promeses
(som mala gent)



ells
es confien a la set
obstinada dels ocells

nosaltres
som l’erm,
ja no tornarem a néixer


Nausica Nausica

Pensaments, 137: (del déu dels rics i dels pobres)






   Després de tants segles d'experiència, sembla que els camells dels rics han passat sense massa dificultats per l'ull de l'agulla de déu. En canvi, la misericòrdia de déu sembla incapaç d'estroncar l'escletxa adolorida dels pobres.


Nausica Nausica

Pensaments, 136: (de déu)




I si déu fou un robot, avant la lettre?


Nausica Nausica

Je me souviens...: (de la mà que curava)





De la mà  murmurant de la mare
que curava tant un enfit
com un recalcat.


The WordPress.com Blog

Launching: All New Media Picker for Android

imageThere’s this… thing… in the Android WordPress app that we refer to as the “seven-item menu.” It would show up when trying to add a photo to confront you with a list of choices and we confess, we couldn’t always remember what option we wanted, either.

As of the 7.3 release, the seven-item menu is gone! We’ve replaced it with an all-new — and much more streamlined — media picker. See your recent photos below your post, multi-select using long-touch, browse your site’s media library, take a picture — all without leaving the app.

We know that for many of you, your smartphone is your camera. We’re working to make the best place to manage your WordPress media the place where you keep it — your phone. This is just the beginning of the improvements you can expect to see. If you haven’t already, download WordPress for Android on Google Play, give it a try, and let us know what you think!


Filed under: Admin Bar

Nausica Nausica

Pensaments, 135: (del desig)





És per envilir el caràcter irremissiblement triomfant del desig  que li diuen vici.


dos poals de sabó

D'un altre llibre meu

Estic content perquè ha estat publicat el quart llibre de la meua carrera poètica. Aquest blog havia sortit per a poder parlar-ne i, doncs, ara és u d'aquests moments. El llibre es diu Estocolm i representa una branca nova a la poesia que he estat escrivint fins ara. L'experiència ha estat bonica i no bandege tornar-hi més avant: còmput de sil·labes, estrofes haikú, etc.

Ara serà cosa del lector sentir-ne el gust i el plaer.

Nausica Nausica

Descórrer el mirall




Descórrer el mirall
i veure com s’aponna
la nina rapada
rere la bardissa dels somnis

(aquell llarg alleujament
flairós
                          la mel
que li puja a les galtes
mentre s’espenya)


Pensaments, 134: (de la veritat)





En honor a la veritat, caldrà agrair sempre el fet que hi podíem mentir.


The WordPress.com Blog

Inclusive Illustrations, By Design

I like to think that designers solve problems, while artists ask questions. And when the two go hand-in-hand, real magic happens. Why? Because the right question gets answered with the right solution — art asks, and design responds.

Here at Automattic we were extremely fortunate to recently get to partner with independent artist and designer Alice Lee, who seamlessly integrates abstract ideas with concrete solutions. The following is an interview with Alice that is followed by another interview with Joan Rho, the designer who led the project.


JM: How did you become an illustrator?

AL: My path is a little nontraditional. I was always an artistically curious kid growing up, but was never of the “stand-out art star” variety. Rather, I went to business school, and after graduating, I worked at Dropbox as an early product designer.

Some of my first few projects there involved designing for externally facing projects (new user education, onboarding flows, home & landing pages), and I found that adding illustrations really elevated my work — understandably, no one wants to read paragraphs of text describing file sharing. At the time, there weren’t any dedicated full-time illustrators on the team, so I decided to just do it myself, learning as much as possible on the side and receiving guidance from teammates. Eventually I transitioned over into brand and communications design at Dropbox, working full-time as a product illustrator. I left to freelance almost three years ago and have been illustrating since!

JM: I’ve found that many people confuse an illustrator as someone who is “good at drawing.” I’ve found that description to be terribly narrow-minded. Anything to add?

AL: That’s a really interesting question because it describes two key qualities to being an illustrator. The first is the technical ability to draw — one doesn’t necessarily need to be the “second coming of art,” but it is important to possess a foundation in basic draftsmanship. The second is the conceptual ability to think like a designer — as an illustrator, you’re interpreting challenging design prompts and figuring out how to present visual ideas that often represent complex topics.

Having one piece but not the other is extremely limiting; a great illustrator balances and sharpens both. If you have more of the technical art / draftsmanship piece, this limits the type of high-level projects that you can take on and requires a heavy hand by an art director to guide you through. If you’re more of a conceptual thinker but lack drawing fundamentals, it limits the way that you can express your ideas — e.g. perhaps you can only work in a few basic styles. It’s never so black-and-white, of course, but putting the two together in illustration yields high-quality, conceptually brilliant work.

style_03.png

JM: Having worked in the technology world for many years, what recurring patterns have you seen in the kinds of commissions you’ve been awarded?

AL: I’m excited by the fact that illustration has become a huge part of the tech branding landscape; so many companies are incorporating illustration as keystones of their brand. Companies are now developing their own unique illustration styles that build into their brand voice, exploring different mediums, differentiating themselves, etc.

This is exciting to me because I love to work in a variety of styles and mediums; it’s a great feeling to extend yourself as an artist. Many of my recent projects have involved building illustration branding systems in addition to creating the illustrations themselves, and I love bringing analog media and textures into a traditionally vector world. We experimented with this a bit on this WordPress.com illustration branding project, of adding a subtle, candid brush stroke to accent vectorized, precise shapes. With little touches here and there, under an editing eye, this interplay between mixed media does a lot to elevate what an illustrative voice is saying.

JM: Tell me about your commission from Automattic.

AL: This project had two parts: 1) the first, building out an illustration branding system: the voice and style guidelines for how to create illustrations that extended the brand; 2) the second, producing 50+ illustrations that expressed this style to be used for the product and marketing collateral.

We went through lengthy explorations of the illustration style: what brand did we want to express, and how could it be expressed visually? A key tension was in balancing the friendly, fun, accessible direction of the brand with the business need of still being professional and refined. In many ways, our final output reflects this: it’s a combination of sturdy, grounded shapes that fill out most of the composition, guided by the expressiveness and imperfection of linework that adds in quirky detail. The solidness of these geometric shapes is still tied in to the prior style of illustration used in the product, but the linework adds in personality, playfulness, and a hand-drawn quality.

JM: What was the same with respect to your past work for tech companies, and what was different?

AL: One thing I’ve noticed is that this balance of “warm, relatable, friendly, fun” and “polished, serious” is a common tension in past work for tech companies. I think this is due to a few factors: first, it’s a natural tension to exist when you’re trying to express complicated, often technical concepts via visually appealing illustrations. Second, though I work with each company’s unique brand voice, you can still see my personal voice coming through across all of my work: energetic, bright, and purposeful.

Something different that I loved was how the team uses the WordPress product to document and comment on the design process, because everyone is remote! We had a central illustration blog where I would post up each round of exploration, pose questions to the team, and receive feedback. At the end of each major deliverable, it was nice to look back on the progression and evolution of the style and work produced. It was a very structured way to document the process, which is lacking when your working files exist solely in emails or asynchronous chat tools.

char_06.png

JM: How did it feel to be pushed harder on the inclusion question?

AL: It was something that I deeply appreciated. We all carry our own internal assumptions and biases; and just like in design, assumptions should be challenged and improved with different perspectives, user research, and critical thinking.

For instance, John, you had just gotten back from doing user research in the field, talking to small mom and pop shops and individual entrepreneurs in the suburbs. In some early illustrations, I had drawn a lot of younger characters sipping coffee on their computers to illustrate people working on WordPress.com, and you challenged the “perfect latte / laptop world” that is a common backdrop in tech illustrations.

This made me realize that there was a whole range of characteristics I was missing from my internal definition of inclusiveness in illustration, due to my own biases: age, occupation, location, lifestyle, socioeconomic background, etc. I worked to place characters outside of the “perfect latte / laptop world,” drawing different backdrops in the larger scenes, expressing different jobs and backgrounds through props and attire, and including a section on how to depict age in the style guide.

JM: What is difficult about taking this direction? And what is easier?

AL: It is always challenging but necessary to address your own biases and assumptions in order to produce better work. In the above example, for instance, user research about who actually uses the product helped inform what the brand illustrations looked like — which in turn results in visuals that are more in line with the business objective of catering to the actual users.

It can be difficult because it’s also personal: the biases in a person’s artwork can also reflect their personal biases. Sometimes it can be hard to be challenged on that, but it’s necessary to acknowledge and no one is ever finished with this journey. I also think it is easier to start with inclusion and representation as core values than it is to tack it on after you’ve finished the branding process.

JM: What are your hopes for how people use this language you’ve produced for us?

AL: Artistically, I hope that this language can be extended and applied across the platform by many collaborators: designers, illustrators, animators, etc. I always love to see how a style evolves, and I also think it is really cool to have distinct mini-styles within a larger brand family — so that would be neat to see.

Socially, I hope that we can use these conversations around inclusivity to spark a larger dialogue in the illustration community about what it means to be inclusive in the work we produce. For instance, I personally rarely see people of color depicted in tech product illustrations (or, on a personal note, even Asian characters). When John pointed out the “perfect beautiful latte / laptop world” bias that’s common in tech illustration, I sat back and thought to myself, “you’re so right!” It made me realize some of my own assumptions about what should be depicted in illustration, and I hope that we can continually challenge each other within the illustration community.

Just like photographers, art directors, and designers, we as illustrators have the power to be thoughtful and inclusive in our work, to create artwork that shows people that anyone can use these products, not just a certain perceived stereotype of who “should” be.


I’ve found over the years that behind every innovative project launched by a company partnering with an outside artist, there’s a special somebody within the company who cared enough to make the case for doing things differently. That person, in the case of this project, is Joan Rho — one of our new Marketing Designers here at Automattic.

JM: How did you come by the work of Alice Lee?

JR: I’d seen Alice’s illustration work before and admired both the quality of her work and range of styles she was able to execute. After a brief initial chat with her about her work, her process, and learning that she was already familiar with our platform having been a longtime blogger on WordPress.com, I could tell she’d be a great collaborator who could help us elevate and unify our brand’s visual language.

JM: What is “design”?

JR: It’s communication, it’s innovation, it’s aesthetics, it’s optimization, and it’s strategic. Design shapes the way a message or experience is delivered. Good design is informed by human behavior—it makes things easier to use, more intuitive, and more enjoyable to experience.

JM: Can you describe the development of this project — from its conception to completion?

JR: Our company, Automattic, was founded on open-source principles: community, collaboration, and hard work. We’re fully distributed with our ~550 employees spanning the globe representing over 50 countries and over 76 different languages. WordPress.com, our major product in our family of offerings, is powered by WordPress, the open-source software project (which was co-founded by our CEO). WordPress.com has been around since 2005 and is primarily known as a powerful blogging platform. However, these days, you can use WordPress.com to do much more—such as starting a website for your business, creating a portfolio, or even just getting a domain name. So, as part of updating our message to communicate this better, we wanted our visual language to also reflect what we stand for and what we offer.

This illustration project was a collaborative effort that looped in many different members of our Automattic team spanning various timezones, cultures, and backgrounds. Some of our collaborators weren’t even designers, but one thing they all had in common was that they intimately knew WordPress.com and Automattic, which helped me greatly as a relative newcomer to the company. I had the benefit of working closely with Kjell Reigstad, a more veteran designer on the team, who was my “brand partner” in this project from the start. Kjell’s knowledge of our brand’s history helped us develop an illustration language that combined a geometric style in line with how we historically represented the WordPress.com brand with a newer, organic style that felt more distinctive and embodied our brand values and personality.

characters.png

JM: What are a few turning points in its evolution where you saw “inclusion” coming into the picture?

JR: During one of our creative reviews, we were exploring the representation of human characters (which we hadn’t ever used before across our site pages or UI) and it was actually a comment by you, John, that initiated the discussion of introducing more diversity in skin tones, body types, hair color, age, etc. into these characters. Many Automatticians joined the conversation thanks to a prompt by Mel Choyce, sharing personal stories and pictures of themselves and their friends representing a wide variety of people, backgrounds, and personal styles. This provided inspiration for the diverse cast of characters you can now see across our brand illustrations. As a minority female who grew up seeing mostly Caucasians represented in media and design, it’s been very rewarding to help shape a more inclusive brand identity.

JM: When you consider our company, as a fellow newbie as we joined around the same time last year, what lessons do you take away from leading this project with Alice?

JR: Your best work will always be the result of collaboration. Great collaboration happens only with equal trust, respect, and engagement from everyone involved. Leadership isn’t about bossing people around; it’s about fostering an environment that encourages great collaboration.

JM: Any shoutouts for other designers who participated in this work?

JR: Shoutout to Alice Lee, Kjell Reigstad, Ballio Chan, John Maeda, Ashleigh Axios, Dave Whitley, Davide Casali, Mel Choyce, and all of the Automatticians who participated in the brand discussions and creative reviews throughout the process.


You can find these new illustrations by Alice Lee on any of our main pages, such as /create-website, /create-blog, /business, /personal, /easy, /premium, and more!

And you can read the complete story behind these illustrations at Alice Lee’s site right here from the same titled post, Inclusiveness in Illustration.


Filed under: Design, Diversity & Inclusion, WordPress.com

Calcetins desparellats (de Jovi L. Seser)

Dues dècades de gratitud, rodatge i aprenentatge: Gràcies, Samuel

El passat dissabte 29 d'abril vaig tindre el plaer de presentar-li a l'escriptora Marta Sanz la seua darrera i experimental novel·la Clavícula. Un dietari fragmentari, disseminat, per mitjà del qual l'autora expressa la por a envellir, la por a emmalaltir, mentre respon també a la pregunta retòrica del motiu pel qual escriu. Escribo de lo que me duele, afirma. Una resposta brillant i clarificadora per a una pregunta que normalment m'ha inquietat. Per què i de què escric? En un any de nombroses efemèrides i estranyes coincidències vitals m'adone que he ensopegat, quasi sense saber-ho, amb una inesperada solució: escric pels que no estan, en nom d'aquells que ja no m'acompanyen. Com un ventríloc assedegat de paraules que no li pertoquen però que d'alguna manera ha de verbalitzar, constate en un any de peculiars i boniques catarsis que l'exercici d'escriure mai no és alié a la vida paral·lela que discorre al marge del paper.

He de fer memòria. En el curs més intens de la meua vida, el ja extint COU de 1996-1997, que vaig cursar a l'Institut Chabàs de Dénia, l'escriptura ja havia marcat una línia decisiva en els meus interessos. Els meus primers contes havien estat guardonats durant cursos anteriors -són els relats que conformen la primera part de Sis contes i una novel·la incerta, el meu primer llibre- i aquella afició precoç prenia matisos cada vegada més ferms. Fou en aquell darrer curs de batxillerat quan vaig refermar la meua amistat amb Samuel Llorca Redondo, amb qui ja havia coincidit a primer de BUP, i que era l'únic xic de la classe, junt a mi, que cursava l'assignatura de Literatura Catalana. Un company que compartia afanys creatius i esportius i amb qui a poc a poc vaig estretir un lligam d'íntima confiança sobretot pel que fa a la gestació d'esbossos, idees i narracions diverses. Samuel escrivia poemes, assajos curts, era ciclista -no aficionat: la seua era una dedicació ja professional, amb importants reconeixements i classificacions- i adorava el rock dur i la bona música en general. No debades, intercanviàvem cassettes casolanes encara que els nostres gustos musicals no sempre coincidien. Ell adorava balades heavy com l'Still loving you dels Scorpions mentre jo vivia una època d'especial eclecticisme entre els èxits pop de Madonna i Abba i el rock èpic dels Smashing Pumpkins. Diferències estructurals que s'anivellaven quan compartíem textos i somnis tot sabent que amb dèsset anys tot està encara per fer, o per escriure. Probablement, la seua perseverança a l'hora de combinar el sacrifici esportiu amb la vena literària era un dels trets que més admirava d'ell. De fet, dins del corpus social de l'institut, Samuel era sense dubte un dels xics més populars i estimats, especialment pel sector femení, embadalit per aquells cabells rossos i ulls blaus. Al seu costat, però, un no podia evitar sentir-se més aneguet lleig del que en realitat era; empetitit, eclipsat, però al mateix temps protegit pel magnetisme d'un jove que era capaç de tot.

Samuel Llorca Redondo

Si faig una mirada enrere, no m'estaré de dir que la meua va ser una adolescència de merda. Una fòbia escolar congriada entre pors i angoixes, a més d'una depressió discontínua que abraçà des dels catorze fins als dèsset anys. Entremig, l'escriptura, la lectura, els videojocs, els còmics i totes aquelles aficions que feien de mi un nerd de manual; el freak que compensa per mitjà de l'imaginari personal tota una sèrie de deficiències socials que retraten un ésser en procés de construcció. Atesa la crítica conjuntura, cal dir que aquella dissortada escenografia adolescent es veié esguitada també pel frec del bullying; un entrebanc addicional que aigualí encara més els que suposadament han de ser els anys més feliços en la vida de cadascú. Així doncs, quan analitze el pas feixuc d'aquells anys agredolços, confirme que el recolzament, la valuosíssima presència i irrupció d'una presència com la de Samuel en la meua vida fou el que em salvà l'adolescència (que és alhora un eufemisme del que podria ser, i és, salvar-me la vida).

Converses llargues. Deures. Dubtes. Controls a deshora. Les ulleres, sempre suades pel baf de les meues celles. Apunts a corre-cuita. Dibuixos estranys junt als apunts copiats. Esmorzar vora les tanques del centre. Entrepans humits i revinguts dins del paper de plata. Forns que circumdaven l'institut i que ja no existeixen. Les motos. Les bombers. Motxilles amb les tatxes d'oli de les coques de tonyina. Pantalons de xandall amb una franja blanca pels costats. Els Backstreet Boys. Cascs furtats. L'autobús que ens duia i recollia des d'Ondara. Jornades eternes. Massa classes. Putes matemàtiques. Caps de setmana gèlids, a les voreres dels pubs on encara no podíem entrar. La tinta negra que vessava de la punta dels Pilot. Novel·les llegides sense gana. Tot ràpid i lent alhora. Com si les hores es repetiren i s'ajornaren en uns anys mimètics, bessons, dispersos. Anys d'aprenentatge on només calia projectar un futur més obert, més adult, on la llibertat de la universitat trencaria amb la claustrofòbia del batxillerat i aquelles aules estretes. Almenys és el que Samuel i jo planejàvem al pati quan aquell darrer curs ja tocava a la fi. Els nostres caps de setmana aquell any havien sigut avorrits i anodins: ell no eixia perquè l'entrenament així ho exigia i a mi no m'agradava massa el pla habitual de cada dissabte. Amb tot, el millor estava per arribar. Créiem. Desitjàvem. I en la projecció de quimeres esdevenidores s'esvaïa el tedi d'aquelles eternes set lliçons diàries.

El nostre grup de COU, de l'Institut Chabàs de Dénia. Curs 1996/1997. I nosaltres dos, al fons

Un matí de principis de maig, tan bon punt havia sobrepassat la porta del recinte, la veu del seu cosí em va comunicar la colpidora notícia. El temps no quedà glaçat aleshores. Això és mentida. Un mite recurrent. Fal·làcies. Es produeix, tot d'una, una crua navallada intangible que t'esventra de dalt a baix. Com si una esmoladíssima katana et desbudellara sencer a la recerca de l'ànima, encara tendra en algun racó del que encara sembla un cos viu. Samuel va patir un accident mentre entrenava per Les Planes. Un conductor enlluernat. Un cotxe accelerat. Una bicicleta és una criatura indefensa en el poc marge que dóna la muntanya. I després el buit. El clot a la panxa. El plany. La dilatació d'instants que no cal narrar perquè l'evocació dels dols és sempre una recreació banal, estúpidament lírica, que frivolitza l'autèntica dimensió del dolor.

A penes un mes després, en l'acte de lliurament dels Premis 25 d'Abril de l'institut, Samuel guanyava el premi de poesia del centre amb el primer recull que confegia. No ho recorde ja, però juraria que mai em va dir que anava a presentar-se a la convocatòria tot i que me'n vaig assabentar poc abans. Potser era una sorpresa. La il·lusió de perseverar i lluitar per un guardó. En tot cas, el silenci d'aquell pati de butaques en escoltar el nom del guanyador de la categoria poètica va ser un dels moments més desoladors que he viscut mai. Els poemes, publicats després a la revista Capicua, evidenciaven com havia madurat la prosa poètica de l'escriptor primerenc. Testimonis d'una edat, d'un tempteig, que verbalitzen els anhels comprensibles quan se supera el llindar de l'adolescència i es necessita plasmar el fervor d'una etapa ja assolida.

Des d'aleshores, i durant molts anys, em vaig refugiar en el text que Samuel em dedicà aquell darrer Nadal. Una carta que em va lliurar en un sobre que he guardat des d'aquell moment i que m'inocula entusiasme cada vegada que deixe d'escriure, o me n'oblide. N'adjunte un extracte. El poema s'anomena Gràcies:

Gràcies per aconseguir que aprendre
no fóra un esforç sinó un plaer
(...)
Gràcies per convéncer-me que jo era millor del que sospitava
Gràcies per acompanyar-me en els meus viatges 
de descobriment, mil gràcies amic
(...)
Què eres tu?
Amic? Pare? Professor? Home?
Ho eres tot i no eres res
com la vida, que pot ser 
tan tènue i plana com el paper
(...)
Tu que vas posar bellesa en la meua mà
i aquell fou el meu començament
Tu, com a mestre, em donares paraules,
imatges, idees... 
amb les que construir la meua vida.
Siga el que siga el que alce, tu contribuïres
a posar les bases. 


Els texts, les creacions, qualsevol mena d'escrit, tenen l'habilitat d'envellir malament. Sobretot, si són escrites en un moment d'especial intensitat emocional. Aquest escrit de Samuel, en canvi, l'he considerat sempre recent, pur, fresc, com si ni tan sols en la tinta dels dos folis impresos poguera percebre's el pas d'un temps extingit. Quan l'he llegit de nou, tal com he fet hui, quan tot just s'acompleixen vint anys de la seua mort, m'envaeix novament un sentiment de gratitud, no només respecte al meu gran amic, sinó per les experiències i persones que la vida m'ha portat. Una cursa llarga, que sembla que no acaba mai. Muntanyes. Serralades. Planures. També amb les costeres, les baixades, que un bon ciclista sap administrar per tal de dosificar l'energia i quantificar l'esforç. Tot el rodatge d'una vida, encara que només dure dèsset anys, s'encabeix en aquest text de Samuel. La memòria d'una veu que celebrava el repte de cada meta amb l'alé de la victòria. La gratificació dels glops isotònics. La brillantor d'un trofeu. Saber-se campió. Saber que no he conegut ambicions més netes i dignes que les seues. Dues dècades després, de fet, la seua herència ja ha fet sediment en el meu cos. Me n'adone. Ho puc percebre. Tal com deia al principi: escric pels que ja no hi són. Escric per compensar el buit de les veus que ens manquen. Visc, vivim tots, en definitiva per anivellar l'empremta de les absències. Viure és recordar i alhora saber que som moltes vides entrellaçades. Etapes. La corredissa fugaç dins la immensitat de vivències que forgen una existència. La tirallonga de fotogrames, d'escenes, que fan quallar una unitat narrativa amb sentit. L'instant en què constates que un enyor tan profund només és profitós quan es recicla en agraïment. El que jo et faig arribar, amic, després de tant de temps. 20 anys. Un bon tros. Una eternitat fragmentada. Gràcies, Samuel, per l'aprenentatge. El testimoni. La companyia. La complicitat. L'enteniment. El missatge. Els poemes. Les paraules. Les vesprades. Les telefonades. L'esforç...

Gràcies, Samuel: la gratitud és ara la plenitud del teu record.

dos poals de sabó

Del llenguatge violent

A la fi he publicat el quart llibre de la meua poesia. Voldria esmentar que no forme part de cap capelleta i açò té com a conseqüència l'aïllament; açò no vol dir que jo siga un bandejat, simplement que no tinc l'abric d'un grup. Algú que volguera referir-se a la solitud i especificitat meues en aquest món de la poesia potser tindria la idea de considerar-me un franctirador (com hom pot llegir d'autors com David Castillo referint-se a Lluís Alpera, Joan Josep Isern a Celdoni Fonoll o Guillem Viladot a ell mateix). Bé, doncs, sincerament i amb el cor a la mà no m'agradaria que ho fera.

Roda i volta, en moments en què m'he repensat en aquest cosmos poètic a què pertanc per raó d'aquests llibres i d'altres poemes esparsos he pogut sentir l'empenta de dir-me (considerar-me) d'aital manera, però crec que aquest mot és de molt mal gust i impropi. Indecent. Em faig el càrrec que és una paraula impactant, forta, carregada, però èticament (si la poesia ha ser ètica en algun dels seus aspectes) crec que caldria ser foragitada de la part dels glossadors, crítics, ressenyadors (com vulgueu).

Al remat, quan he comentat amb algun amic aquest particularitat meua de la raresa, he proposat aquesta paraula: foraviler. Així doncs, si algú sentirà la temptació de dir-me franctirador en el cas que arribe l'ocasió d'escriure una ressenya de jo i vulga resaltar aquest tret, demane que atenga aquest text.

Calcetins desparellats (de Jovi L. Seser)

Del gastrocapitalisme al xef estrella: De perquè no suporte els cuiners superstar


El xef Gordon Ramsay, conegut pel seu caràcter agre (i per com l'ha sabut mercantilitzar)

Restaurants que són temples. Cuines que semblen laboratoris nuclears. Maridatges que són una litúrgia egípcia, celta, maorí i també inca. Estris que semblen ferramentes de ciència molecular. Caps de cuina disfressats de navegants galàctics que bramen posseïts per una estranya força interior que, no saps ben bé el motiu, però deu ser per algun tema seriós. I no, no és cap trasplantament, ni cap operació d'emergència: és una deconstrucció de polp, una liquació d'algues o qualsevol ocurrència d'aquelles que legitimen el preu de la comanda i l'aura de prestigi d'aquell que es fotografia menjant la creació que li han escudellat al plat i que sembla més una performance provinent de les arts plàstiques que no un element comestible. Fins ací tot bé. Algú també podria afegir que aquest argument meu és el punt de vista que podria esbossar-se des de la barra d'un bar normal i corrent, fins i tot des d'una caseta de camp on es cou una paella entre amics, papes, olives i cerveses. Durant molt de temps, però, s'ha reivindicat aquest punt de vista populista com a antídot contra el refinament i el punt d'honor elitista de l'alta cuina. Se suposava que era una reacció tan popular com evident –fàcil, també–  contra la concepció idealitzada d'una cuina evolucionada que ha elevat la cuina espanyola al cim de les revistes i institucions especialitzades. La gran labor de Ferran Adrià des dels inicis del Bulli fins a l'actualitat inclou alhora moltes més trajectòries i esdeveniments que es perden, o es multipliquen, sota l'influx d'una demanda assedegada de triomfs, sobretot per al propi paladar. El boom gastronòmic ha consolidat en menys d'una dècada una potència i destí experiencial on tot és possible, on tot és vàlid; principalment, la conformació d'unes personalitats amb egos visibles des del Google Earth. Unes vanitats que, una vegada sacralitzades, legitimen l'adhesió apassionada i incondicional dels súbdits devots consumidors. I, amb el mite, les consegüents obligacions. Accedir –i poder pagar, sobretot– a uns menús, a uns espais, que formen part d'un peregrinatge sacre. Una manera de menjar, de gaudir del menjar, que no s'adiu al procés alimentari, sinó a la demostració palpable que un ha estat allí i ha tastat allò. Ja siga a Sant Pol de Mar, a Zarautz o a Copenhagen, el comensal accedeix a un estat elevat de l'existència gourmet on l'alimentació ja no és un fet anodí, sinó una experiència existencial comparable a contemplar el Taj Majal, trepitjar la Gran Muralla Xina, observar un capvespre al Gran Canó de Colorado o, fins i tot, fer-ho tot alhora. 

El cuiner mediàtic Jordi Cruz, a la coberta de la revista Men's Health

És per això que m'alegra profundament la polèmica que ha esclatat aquesta setmana al voltant de l'exempció de pagament de jornals als cuiners –han fet servir l'eufemisme becaris, però, ho lamente: no ens ho empassem– arran de les controvertides declaracions del xef mediàtic Jordi Cruz. Una polseguera viral que ha tret a la llum una trista realitat laboral: l'explotació i abús que suposa per a molts aprenents el fet d'engolir-se els seus drets laborals per tal d'engrossir un currículum que es veurà enriquit pel pas i signatura d'una firma de renom. Una pràctica que, tot s'ha de dir, també es dóna en qualsevol altre àmbit –mitjans de comunicació, advocats, etc– però que no té la visibilitat roent dels cuiners mediàtics. La permissivitat amb què es decideix no pagar sous la vaig batejar com a gastrocapitalisme en un post encés que vaig redactar fa uns dies. Coneixia i conec cuineres i cuiners que han passat per aquests tràngols professionals per tal d'accedir a una mínima estabilitat laboral que tampoc no s'adiu a les expectatives desitjades. Mentrestant, haver de combatre les vanitats desmesurades que molts d'aquests xefs estrella no oculten. No debades, qui haja vist el programa que Cuatro li dedica al senyor Dabiz Muñoz sabrà de què parle. S'ha de dir que no frega el nivell d'irritació de René Redzepi, el cuiner del Noma danés, les inclemències emocionals del qual estan reflectides en distints i recomanables documentals. Caràcters enutjats que contorben la seua mala bava pel bé sagrat de l'alta cuina i l'altíssima exigència mentre els cuiners porucs són renyats i humiliats dins del mateix ritual. És açò gastronomia? De veres? 

Un plat que he trobat online i que no sé si és una broma o un homenatge

Tot i que no se'n parla, ja és hora de condemnar aquesta violència que s'escampa entre els foguers. Una temàtica reflectida en aquest interessant article de Tomás Linch on es debat el model de cuina que admirem i degustem sense recances. Jo, per la meua part, no gastaré cap euro meu en un restaurant on s'humilie cap treballador. De paraula o d'omissió (sobretot, de transferència del jornal pertinent). Crec que no guanyem res, ni com a potència gastronòmica ni com a potència a seques, normalitzant unes rutines del tot rebutjables. I tant que hi ha cuiners i cuineres respectables que conreen la seua trajectòria aliens a aquestes fúries i rendibles estratagemes mediàtiques, però ells no són els protagonistes d'aquesta entrada, de la mateixa manera que no ho són les cuineres casolanes, els cuiners domèstics, que guisen excel·lents plats diàriament sense rebre cap estrella Michelin a canvi. Diuen que aquests menús de luxe de dos-cents euros per cap són una experiència sensorial incomparable. Que el maridatge de vins és orgàsmic i que amb algunes postres toques el cel. Val. Vos contaré un secret. El gener de 2007, a FITUR (Madrid), vaig tastar algunes tapes del senyor Ferran Adrià. Coses imaginatives que petaven al paladar, que feien cosconelles a la gola. Una festa gustativa, sí. Però si voleu que vos diga la veritat, no en recorde el nom, ni els ingredients. En canvi –i encara que aquesta propera  frase que recitaré ressuscitarà el galop de cent cavalls tan populistes com desbocats– no oblidaré mai el sabor, el color i la imatge de l'arròs al forn de ma mare.

Una declaració d'aplaudiment fàcil, ho sé, però tal vegada un plantejament plausible per posar cada cosa al seu lloc i debatre quin model és més sostenible (i ètic!) per a la nostra projecció gastronòmica. A llarg termini, el que ens interessa són aquells cuiners, aquelles cuineres, que estan desenvolupant una cuina contemporània sense oblidar les arrels i els principis d'estacionalitat de les matèries primeres. Aquesta generació, que seguisc i admire i que és la que realment està dignificant la cuina mediterrània, és la que defuig la fotogènia compulsiva per invertir el seu talent i enginy en la difusió d'una cuina conscient que no necessita un exèrcit d'ajudants, sinó una ànima compromesa que amb gust i mesura s'encarrega de cuinar per a les sis o set taules que pot abastir. Comptat i debatut, la implicació visceral d'aquests nous creadors és la que ens fa oblidar l'addicció als flaixos dels gastrosuperstars: tan embeguts del seu glamur i ubiqüitat que, al remat, un ja no se'ls imagina arromangant-se per trossejar un pollastre. I ja no per fer-ne un carpaccio, sinó per bullir un simple brou amb verdures.

Nausica Nausica

con/tacte





Parla-li als ulls
amb l'esca dels ulls

(fills del goig
ens invertim

amb el foc indecís
de l'enigma)


Lletania quotidiana




L’eco d’un tren
i les manetes d’emmanillar,
els vells infants grillant
en l’òxid de la infàmia

carn en corrosió
baf de tarquim
una innoble veladura,
la llarga corrua de l’enviliment

(però esclata el bony de pus
i ja és puresa)


The WordPress.com Blog

The Best of WordPress.com in April

You’re off to a strong creative start in 2017! Here are a few recent updates and stories from the WordPress.com community in April that we wanted to share with you.

What’s new

This Year’s WordPress Default Theme, Twenty Seventeen, Is Now Available

wptwentyseventeentheme

“Great looking theme!” – Jason Thornberry

Independent Publisher 2 Is Here

flat-device-mock

The Independent Publisher theme has long been beloved for its simplicity and legibility, and we’re happy to announce that it has been improved, ever so slightly. Read our interview with the designers, Caroline Moore and Kjell Reigstad.

Check Out the New Look, Products, and Features of the WordPress Swag Store

monstro_wordpress_swag-25

For a chance to be featured on the website, post WordPress swag pics to Twitter and Instagram using #WPSWAG. Use code WPSWAG for 20% off all items. (Offer ends May 12.)

Longreads Just Turned 8 Years Old. Here’s What the Next Eight Years Look Like

celebrating-8-years

Longreads is rapidly becoming the best place on the internet for personal essays, and there are ambitious plans to do even more. Read more on our plans, and contribute to the Longreads story fund — WordPress.com will even match your contributions.


Designing for [X]: inclusion

AA Quote 01 alt

Better conceptualizing, designing, building, and improving how to meet the needs of underserved users is a core part of how we work at WordPress.com, and that was the focus of April’s Design and Exclusion (#DesignX) conference (check out the complete video and transcript at x.design.blog).

hack20detroit20day20220tours-9343-01201

How can we help entrepreneurs working in cities around the world? That’s the challenge Hajj Flemings explored in an April essay for Design.blog. He shares some of the insights which came out of the 100 Project Hackathon — a project tasked to build nine small business sites in a 48-hour period in Detroit.

Perspectives: ‘But Wait, Is Your Last Name Filipino?’ (Samantha Hankins)


In your toolbox: inspiration + insights

10,000 Kilometers: Quintin Lake on Walking and Photographing Britain’s Coastline

Flock of Sheep, Gammon Head, Devon.

Two Aprils ago, Quintin Lake set off from St. Paul’s Cathedral in London. The journey? To walk 10,000 kilometers around the coast of Britain. We caught Quintin just before he embarked on a 15-day adventure around the edge of Snowdonia, North Wales. Read about Quintin’s epic walk along the sea.

Quotables: “If you really love writing, it’s like eating. You can’t live without doing it.” – The writing life of Harvard historian and New Yorker staff writer Jill Lepore (Harvard Gazette).

Case Study: A collection of portraits, street scenes, and details from Bangkok.

Try it out: Importing Google Docs → WordPress.com.


Now following

“WordPress was the best… I’m very happy to be back.” — welcome back, Leo Laporte!

Check out Amazon CTO Werner Vogels’s new site, Werner.blog.

Hang out with us on Instagram and tag your ‘grams with #DiscoverWP.


That’s all for now!

What did you love about your own work in April? Comment with a link to a post you’re proud of, or something new you learned about designing your site. Feeling motivated? Download the WordPress app on iOS and Android.


Filed under: Design, Discover, Themes, WordPress.com

Calcetins desparellats (de Jovi L. Seser)

"Dahmer: Un carnisser a les fosques" Premi a la Diferència Premis Miquel Bosch i Jover 2017


Jeffrey Dahmer, el carnisser de Milwaukee (1960-1994)

Tot coincidint amb el Dia del Llibre, el passat diumenge 23 d'abril vaig rebre la bona notícia del Premi a la Diferència dins dels Premis Miquel Bosch i Jover 2017 de Balenyà (Barcelona) pel meu conte Dahmer: una crònica, probablement el relat més fosc i sinistre que he escrit mai, sobre el psicòpata que matà i devorà dèsset homes a l'estat de Wisconsin entre 1978 i 1991. Conegut com el carnisser de Milwaukee, la veritat és que la biografia d'aquest assassí em va fascinar –en el sentit psiquiàtric i històric, és clar– sobretot després de la lectura de la novel·la gràfica My friend Dahmer, realitzada per l'amic d'infantesa de l'homicida i alhora sòlid il·lustrador contemporani Derf Backderf. En aquesta gran novel·la no només s'escorcolla el passat de l'assassí, sinó que s'intueix la formació i deformació d'un monstre que ocuparia grans titulars després de la seua detenció. És un treball clarificador que pretén humanitzar la bèstia, però no perdonar-la. 



Un retrat agredolç, fins i tot amb olor de resclosit, on ensumem el perill de reprimir la pròpia sexualitat, l'autèntic caràcter, l'esperit triomfal que s'amaga darrere de cada perdedor. Un relat, en resum, que m'inspirà un conte obscuríssim que és la Polaroid del modus operandi d'un dels psicòpates més retorçuts de la història. Perquè els horrors de la humanitat, per més execrables i rebutjables, deixen una empremta que necessita ser analitzada; aquesta és, almenys, la meua pròpia vacuna: reciclar la perversitat en art per tal d'exorcitzar els dimonis que l'habiten. La banalitat d'un mal que, no per més soterrar-lo, deixa de ser part de nosaltres. Una fera amb cara de bon xicot. El veí discret. El jove solitari. Jeffrey Dahmer.


DAHMER
 

“Les meues víctimes eren flirteigs d’una nit. Sempre em deixaven ben clar que havien de tornar a la feina. I jo no volia que se n’anaren... 
JEFFREY DAHMER, 1960-1994


El tamboret pelat de la barra del Club 219 grinyola cada vegada que intenta fer-lo girar. És un xerric molest, gairebé inaudible sota el techno comercial que esbomben els altaveus rogallosos del pub, però a Jeffrey li agrada forçar el mecanisme rovellat mentre escodrinya els moviments del jove que balla a l’altre costat del bar. Probablement, els seus moviments destrempats són el millor sedàs del pitjor tuguri de Milwaukee, potser massa buit per a ser divendres. És un xicot negre. Tal vegada fa 1,80. L’esquena, ampla. El rostre, afable. Cames massisses sota els texans. Somriure discret. L’ha mirat tres vegades fixament però fins al quart intent no ha alçat el got per fer-se veure. El ballarí s’hi apropa amb dues passes i el camarada li pregunta si vol beure alguna cosa abans de preguntar-li pel nom:
–Oliver –li xiuxiueja–, però tothom m’anomena Lacy, sobretot ací.
El nouvingut no demana res per beure perquè ja va servit. D’entrecuix, també. És tot el que Jeffrey esguarda mentre li parla de l’ambient enrarit de la discoteca, de la poca qualitat dels combinats que s’hi serveixen i de la seua gràcia a l’hora de despatxar un bon cocktail casolà. Per a tal oferiment, però, caldria anar al seu apartament a North 25th Street. Una pla que el xicot accepta sense recances mentre el guaita de cap a peus per constatar que és guapo malgrat les ulleres que li desllueixen la cabellera rossa. Jeffrey sap que els negres solen cedir més prest que tard a les peticions dels blancs, més que més per l’exotisme i atractiu addicional de conquerir un cony rosat, encara que tenint en compte les particularitats de l’antre, ningú no va al Club 219 a fer amics, sinó a endur-se’ls al llit.

Camí de casa, sota la llum esmorteïda dels fanals, la conversa s’esgarria cap a termes més bruts mentre Oliver constata que l’atzarós company de la nit és un home de suggerents propostes però de poques paraules. En arribar al bloc de vivendes, mentre l’amfitrió roda el pany, el convidat sent les pessigolles de l’expectació. Un anhel que no se sufoca a cada retrobament, sinó que requereix de noves troballes, de successius amants, per reforçar l’estímul originari. En accedir a l’immoble, no l’incomoda la bafarada de resclosit que s’escola pel badall de la porta. No és una olor normal, per més que l’alcohol consumit li puga entumir la capacitat olfactiva. Tant se val. És una llar petita amb dues portes closes i una cuina minúscula per on Jeffrey s’enfila per tal de servir la beguda. L’hoste s’apoltrona sobre el sofà, des d’on li demana whisky, tot i indicant-li, juganer, que encara no té l’edat legal per consumir-ne.
–Quants en tens? –s’interessa l’insospitat barman, mentre aboca sobre els glaçons una barreja de somnífers.
–16 –se sincera –. Encara que tots diuen que n’aparence 22.
Jeffrey agita amb avidesa el beuratge i celebra la curiosa coincidència. Ell també en té setze. D’examants. D’històries. De còrpores. Esbargides arreu de l’habitatge, tot i que aquest tipus de revelacions podrien aigualir-li l’encontre. Sense anar més lluny, les dues habitacions tancades en contenen part de les despulles. Als armaris de la casa, a més, hi ha sengles bidons d’àcid on amb prou feines es dissolen els esquelets efervescents i al lavabo, esventrat a la banyera, hi ha el cadàver decapitat de Richard Guerrero, amb qui no va tenir massa temps per intimar dissabte passat. Pel que fa a l’estança principal, arrenglerats sobre el prestatge que hi ha dalt de la televisió, tres cranis de dissortats affaires presenten la lluïdesa d’una segona capa de vernís.

Quan Jeffrey li apropa al convidat la copa, aquest bromeja sobre el realisme de les calaveres exposades. Fa un glop. Se’n riu. La corretja dels pantalons la té descordada i el pul·lòver, arromangat sobre panxa, deixa al descobert un rastre de borissol rinxolat des del pubis fins al melic. El jove torna a beure i l’abdomen nu es contorba amb el moviment gàstric. L’atlètic tors atrau la mirada del company, qui no sap si és prompte o no per acaronar-lo. No sap, de fet, si el cos d’Oliver li pertany més ara que després. La sanefa dels músculs. La calidesa d’uns llavis assedegats d’alguna cosa més que no siga líquida. Anar més enllà. Enllà de què? Tant de bo no desitge visitar el bany, maleeix. La cortina de plàstic encobreix allò que hi ha a la banyera però el tuf és intens. Tant com se n’havia entossudit amb la higiene dels esquarteraments i al final mai no hi ha temps per enllestir les tasques pendents. Si no haguera begut tant com l’invitat, res no seria igual. Malauradament, el rom i la ginebra l’embogeixen tant com l’home que hi ha escarxofat entre els coixins, amb la bragueta ja baixada i un penis tendre humitejant-li els calçotets.

Un penis tendre. Carn tendra. Res com una queixalada directa al tendrum sangonós, encara calent. El cresp de la cansalada més preuada, més autèntica. Perquè els ha degustat, a tots els que l’han precedit. I Oliver, qui prefereix que l’anomenen Lacy, no sap que quan acluque l’ull, i falta ben poc per a això, passarà de ser primerenc a ser disseté. Abans no li caiguen les parpalles, abans de notar la puixança del sedant, li ofereix al generós pretendent un bes que no arriba a formalitzar-se. Abatut sobre el seient, l’esbufec del seu descans succiona els llavis de l’entusiasta aspirant, qui ara comença a excitar-se de debò. Una erecció, una fiblada, per restituir-li la consciència i l’afany de possessió. Perquè ara pot posseir-lo de veritat. Atresorar-lo. Saber que no marxarà després d’ejacular, abans del trenc d’alba.

Jeffrey sí que sap el que és l’amor vertader, el que et trenca el cor tantes vegades fins que finalment n’aprens, a trencar-ne, de cors. A seccionar ossades. Esbudellar cossatges. Trinxar-ne els membres. Fer-los desaparéixer o no: millor quedar-se’ls, apiadar-se’n, fer-se’n fani fer-ne apilament. Perquè el tast de la passió és aquest aferrissament i no l’assumpció dels amors fugissers, dels coits ràpids que puden a desencís, a solitud, a humanitat podrida, just com la que es descomposa a les cambres contígües, a tocar del seu dormitori: el tron des d’on sotjar els mèrits que acabdala. Amants perfectes que no se n’aniran mai, que no es marciran, entre d’altres coses perquè ja formen part d’ell. Carn i ungla. Carn i os. Ja ho són tot. Al remat, tot li pertany.

Poc després, Jeffrey apaga els llums de casa per encendre uns tubs blavosos de neó que acompanyen el seu ritual. A la cuina, a un calaix, hi ha les ferramentes predilectes: des d’un arpó que sol emprar per trepanar els cervells fins a una incisiva serra que no s’ha vist malmesa malgrat l’intens ús. També fa servir un estilet i unes llentilles grogues que li acaben d’envilir el rostre. Gràcies a la disfressa guanya en feredat tot el que perd de timidesa. Tant de bo l’inesperat ostatge poguera ser-ne testimoni, de l’espectacle. Davant d’ell hi ha, expectant, un cavaller Jedi. Sense sabre làser, però. Un senyor de les tenebres. Un carnisser a les fosques.

L’explícita escenografia que els acull s’adiu al moment en què el fil de la navalla frega la pell obscura de Lacy, tentinejant-hi a cada solc. És la mateixa hora fosca en què el Club 219 tanca les portes. L’hora, també, del camió de la brossa i dels gatets famolencs que escorcollen les deixalles que no recullen els escombraires. Mentre Milwaukee dorm, mentre tot l’estat de Wisconsin descansa, al número 213 del bloc d’apartaments Oxford reviscola una litúrgia reiterada.

 Jo sóc Amèrica, mormola en enfonsar el ganivet ventre endins. I és aleshores, en els escassos seixanta metres quadrats que fa la casa, on ressuscita novament l’infern.




The WordPress.com Blog

Independent Publisher 2 Is Here

The popular Independent Publisher design is a WordPress theme that has long been beloved for its simplicity and legibility. So we are happy to announce that it has been improved, ever so slightly, with the design talents of Caroline Moore and Kjell Reigstad.

Introducing Independent Publisher 2:

Independent Publisher was first designed, developed, and released four years ago by Raam Dev in his introductory post to the Independent Publisher Project:

“I’ve been using WordPress for the past 8 years and in that time my site has always had a modified version of someone else’s theme. I always found it easier to start with a theme created by someone else and then modifying it until I had it the way I wanted.” —Raam Dev, 2013

I recently caught up with Raam to learn about the origins of Independent Publisher.

JM: How did Independent Publisher come to be?

RD: I had that design swimming around in my head for years—it’s the culmination 7 years of hacking away at a constantly-evolving WordPress theme for my personal site, tweaking and updating it every few months to apply my latest understanding of what ‘good design’ meant. Over the years I had gotten so many requests from people who wanted to use the theme that I was using, but the current theme was always so hacked-together that I wasn’t able to easily share it. Finally in 2013 I decided to put everything that I’d learned into building a theme that could be shared and that’s where the Independent Publisher theme was born. I’ve been amazed by how many people use it—it’s such a weird feeling to visit the site of a stranger on the internet only to discover they’re using the theme that I helped build!

JM: Are you a designer or a developer? I mean, your last name is … “Dev.”

RD: I’m definitely a bit of both. I love building things but I also love thinking about the ultimate purpose of what gets built, the ‘why’ behind the ‘what.’

About my last name, it hadn’t even occurred to me how appropriate my last name was for the type of work that I do until my developer friends started asking if it was really my last name.

JM: What advice do you give for budding designer/devs like yourself when starting off in creating a theme?

RD: Start with the end in mind. When I built the Independent Publisher theme, I kept revisiting the same set of questions at every step along the way: What’s the ultimate purpose of this theme? What is it trying to do? What is its ultimate objective?

JM: How have mobile devices changed how we consume content these days?

RD: If there was ever a good example of the importance of considering the design impact of what we build, mobile would be it. With mobile devices, users don’t get to choose the size of their web browser. They have little choice about the constraints imposed on them by the devices in their hands. That means it’s up to us developers and designers to ensure that content can be consumed as easily as possible on mobile.


In case you are wondering, “What is a theme?” I can tell you that according to Automattic founder and CEO Matt Mullenweg, “themes” began from WordPress version 1.5 way back in 2005. A theme is an encapsulation of code and design knowledge — it lets you customize the look and feel of a WordPress site to be exactly the way that you want. If you are a designer that is new to themes, I suggest that you read this short essay by Mel Choyce on “3 Reasons Why Every Designer Should Create A WordPress Theme.”

Because Independent Publisher came out in 2013, it deserved a tiny set of enhancements. We thought the best two people to lead the design challenge needed to be our theming veteran Caroline Moore and our typography expert Kjell Reigstad.

JM: What makes a good theme?

CM: A rock-solid code foundation like Components and a design that feels like home. My favorites are bold, colorful themes with lots of personality; Scratchpad by my colleague Laurel Fulford comes to mind.

JM: What makes for good typography?

KR: Good typography doesn’t get in the way. It’s balanced, legible, and subtle.

JM: Are there any aspects of Independent Publisher that caught your attention when it was first released on WP.com?

CM: Using a Gravatar as a site logo wasn’t common around the time Independent Publisher was released, so that stood out to me as a neat way to make the theme more personalized right out of the box.

JM: What makes one paragraph more legible than the other?

KR: There are a number of variables that affect the readability of paragraphs. Aside from the more obvious ones like typeface and font size, I find leading and column width to be the most important.

Leading (also known as “line-spacing”) is the space between lines of text. If the space is too wide, your eyes have to work hard to jump from one line of text to the next. If it’s too narrow, your eyes have to work hard at differentiating each line as you’re reading. Leading adjustments can be very subtle, but the right balance makes a big impact.

Column width is a little more self-explanatory. If a paragraph of text is too wide, your eyes will have to take a large horizontal jump each time you progress onto a new line. If the paragraph is too narrow, your eyes will have to make the jump more often. Both of these cases can cause eye fatigue. An ideal column width is somewhere in the middle.

JM: What about this Independent Publisher refresh benefits the reader?

KR: In my opinion, the best update is the switch to using system fonts by default. More often than not nowadays, websites load in custom font files to display all their text. This is great visually, but it does lead to slightly longer page load times.

System fonts are are included with your device by default. These are pretty standard fonts, and tend to be very widely available. You’ve probably heard of many of them: Helvetica, Times, and Georgia for instance. Switching to use these fonts means we don’t have to load in additional font files every time your site loads. This saves time, and is especially handy when visitors are on a slow or unstable mobile connection.

Best of all, the system fonts we used are beautiful! Headlines are set in your computer’s default sans serif font Apple’s San Francisco font, and Android’s Roboto for example, and body text is set in Georgia by the beloved Matthew Carter.

JM: Where do you see the world of themes heading, Caroline?

CM: I want to see themes condensed into a single CSS file, applied over different components that you can mix and match to build any kind of site you can imagine.

JM: If I’m a beginner to design and want to learn more about typography, how do I start, Kjell?

KR: This is a quick, 6-minute video that I made last year to share the joy of typography:

JM: Thank you Raam, Caroline, and Kjell!


So there you have it — enjoy the new power of Independent Publisher 2, and set yourself free to write with enhanced legibility, special tweaks for mobile, and an overall faster experience for your readers.

Read more about Raam Dev, Caroline Moore, and Kjell Reigstad on their respective websites:

Raam Dev Caroline Moore Kjell Reigstad

Filed under: Better Blogging, Design, Themes

dos poals de sabó

D'un viatge a Munic

Aquesta segona pausa de curs he estat de viatge per Alemanya. Hem estat a la ciutat de Munic i hem fet excursions a ciutats de la Baviera i Àustria. Sempre que faig aquesta mena de viatges no puc evitar mai de fer comparacions d'allí i d'ací i gairebé sempre envege coses d'allí que voldria ací. Abans però, unes dades tretes al vol de la Viquipèdia i de l'Ajuntament de València.

Munic: 1.500.000 hab. i 310 km2.
Àrea metropolitana: 5.800.000 hab. i 27.700 km2.
Baviera: 12.900.000 hab. i 70.551 km2.

València: 787.266 hab i 134km2
Àrea metropolitana: 1.550.000 hab. i 629 km2.
País Valencià: 5.000.000 hab. i 23.256 km2.

Països Catalans: 14.435023 hab. i 70.520 km2.

Tant Munic (Alemanya) com València (Espanya) són la tercera ciutat de l'estat a què pertanyen i ço que he vist i experimentat m'han deixat molt corprés. En primer lloc, disposa d'una xarxa de trens regionals que deixa la valenciana com de joguet; de retruc, si l'haguérem de comparar amb la de Barcelona, aquesta eixiria avergonyida; més encara, si comparem Baviera i Països Catalans la humiliació és corferidora: només un exemple, per un total de 31€ dues persones poden viatjar per la Baviera, fins i tot a tres ciutats austríaques (Salzburg, la més important) fent servir també el transport urbà de la ciutat, tantes voltes com vulgues, com una mena de bitllet de transport d'un dia.

En segon lloc l'aeroport de Munic disposa de dues terminals i una connexió amb la ciutat tant de trens i autobusos; més encara, des del mateix aeroport es pot anar a d'altres ciutats amb aquests transports (Ingolstadt, Salzburg, Augsburg). Pel que sé, des de la Marina Alta, cal que els autobusos Alsa (tren? quin tren?) et deixen a València i després metro o un altre autobús. Si és a Alacant, de moment no tenim tren i cal una autopista per a arribar a una hora decent, perquè amb l'autobús d'Alsa és etern i és indigne.

També, des d'un punt de vista econòmic (i polític!) una part de les monedes alemanyes s'encunyen en la fàbrica de moneda d'allí; els valencians, tristament no tenim seca pròpia i tot ha de passar per Madrid, per la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre. Per a acabar, en el marc de l'estat federal, Baviera és un subjecte de dret internacional i pot subscriure tractats d'àmbit internacional sense haver de passar per la capital d'Alemanya.

En fi, com estan unes quantes coses.

De jardí

De volta pels barrans de la Cuta i el Cau

Aquest dilluns de Pasqua, en companyia d'uns bons amics celebrarem el dia fent una ruta circular unint els barrancs del la Cuta i del Cau del terme de Llíber. Tot per darrere de la Solana de Benissa o la Muntanya Llarga, com li diuen els de l'altre costat. Nota: En quant a a la cartografia de la ruta he optat per la del llibre Fent Camí. Però no vull deixar de dir que segons la cartografia

De jardí

Híbrids de Tritonia

Ja fa uns mesos que vaig presentar les noves adquisicions per a aquesta primavera. Hui toca parlar de la segona de la qual es parlava en aquella publicació, els híbrids del gènere Tritonia. Després de plantar-los tots junts en la mateixa maceta, el resultat no m'ha decepcionat. Dia rere dia va augmentant el colorit (la foto és de fa uns dies).  D'esquerre a dreta: dalt Avalanche, Plymuth
Funcionant gràcies a
Aquest planeta és una idea de Miquel Soldevila i Carles Mulet
El disseny és d'Òscar PB
Maquetació i programació feta per Xavi Ivars
Allotjament gràcies a Pikaspart & Fescordell i Infobenissa