L’altre dia, per qüestions que ara no venen al cas, em veia obligat a examinar i analitzar la proposta de reforma laboral presentada a principis del mes passat pel govern Zapatero. En poques paraules, vaig arribar a la conclusió que la reforma significa un intent de fer pagar la crisi precisament a aquells que no han tingut res a veure amb la gestació de la crisi. En paraules del senyor Dominique Strauss-Kahn, director de l’FMI, la notable gravetat de la crisi a l’Estat espanyol, provocada per l’especulació immobiliària, hauria de portar els ciutadans de l’Estat a “fer un esforç considerable” per resoldre la situació. Aquest esforç consistiria en acceptar una reforma que suposa un retrocés en les conquestes socials aconseguides fins ara.
Un dels arguments que m’ajudaren a posicionar-me contra la proposta de reforma laboral va ser el següent. Alguns experts asseguren que el sistema públic de pensions espanyol en cap cas està en crisi i que la reforma del sistema de pensions no és res més que un avanç cap a la privatització del sistema. El fet que la pensió rebuda depenga directament de la conjuntura econòmica pot fer augmentar la desconfiança en el sistema i, per tant, abocar els pensionistes a cercar una major seguretat en el sector privat. Aquesta possibilitat resulta encara més preocupant si tenim en compte que els fons privats de pensions han estat objecte de bona part de l’especulació financera que ha provocat la crisi econòmica en què ens trobem.
Curiosament, ahir al matí, el ministre de Treball i Immigració, Celestino Corbacho, recomanava, en una entrevista televisiva, la contractació de plans de pensions privats. De sobte, les suposicions més o menys fundades d’alguns economistes, s’havien materialitzat en una recomanació explícita del ministre de Treball. Vés per on! I quina recomanació! És com si el ministre d’Educació recomanara els ciutadans de matricular els seus fills en centres privats perquè els públics no són prou bons o com si un policia municipal t’aconsellara de contractar-te un segurata perquè ells no tenen prou efectius per vigilar el teu carrer. Lamentable.
Netejar la sépia de pell, ulls i boca, trossejar-la i salar-la. Sofregir-la a foc mitjà, en una cassola durant almenys 15'. Afegir els alls i el jolivert picat, els pésols, les bajoquetes, les carxofes i el pimentó roig tot bén trossejat. Quan este sofregit afegir la tomaca i els espinacs nets i trossejads. Continuem amb el pebre roig i abans que este es creme, reguem amb el caldo o l'aigua bullint. Afegir sal i safrà i deixar coure una mitja hora a foc lent a fi que es mesclen els sabors. Finalment afegir la creïlla tallada com si anàrem a fer una truita i l'arròs i deixar 18 minuts més coent. 
.jpg)
.jpg)
.jpg)
És convenient agafar-los tendres i quan la seua dimensió no és superior a 10 o 15 cm ja que després espigolen i ja no agraden tant al paladar. Netejar-los bé amb aigua i llevar, si n'hi ha, altres herbes que hàgem pogut arrancar amb ells. Alguns li tiren a l'aigua unes poques gotes de lleixiu per a la seua desinfecció. Tallar les arrels i col·locar-los en un plat. En el morter picarem l'all junt amb un poc de sal i després tirarem el suc de mitja llima i oli d'oliva. Assaonar amb això els llicsóns, remoure per a que arribe a tots i deixar macerar uns minuts. Ja em comptàreu. 
