Planeta Marina Alta

Dos setmanes després d’acabar els exàmens de juny ja tenim totes les notes i, per tant, ha arribat l’hora de fer balanç d’aquest primer curs d’Història i segon d’universitat que tot just ha acabat. Sobre els exàmens no diré res, ja vaig dir tot el que havia de dir en un altre post, però sí que voldria parlar de les assignatures que he fet enguany, comentant-les i, com han fet els professors amb mi, avaluant-les de l’1 al 10. Començarem per l’optativa i seguirem en ordre cronològic.

L’única optativa que he fet enguany ha estat Introducció a la història, amb M. B. En aquesta assignatura han intentat fer-nos entendre què és la història en tant que disciplina científica, quins són els materials sobre els quals treballa, quin paper hi juguen els individus i les societats, i com ha evolucionat la manera de veure i entendre la història des d’Heròdot fins a la història social. El temari era bastant ampli i, per tant, hi ha hagut classes més interessats (sobretot les dedicades al paper dels individus i les societats en l’esdevindre històric i a l’evolució de la historiografia) i classes menys interessats (especialment les dedicades a definir què és la història i sobre què treballa). La nota final serà un 7.

L’assignatura més “antiga” que he fet ha estat, evidentment, Prehistòria, amb E. G. Sobre l’assignatura (és a dir, sobre el temari) he de dir que ha aconseguit satisfer les meues expectatives, ja que m’ha permés fer-me una idea de com hem evolucionat els humans fins a l’actualitat (cosa que feia temps que m’interessava) i, a més, m’ha servit per despertar-me una vena antropològica (alguns dels posts de la categoria Antropologia en són bona mostra) que m’ha portat a interessar-me per fets com la història de les mentalitats, dels comportaments i de la “manera de ser” dels humans. La nota final, però, serà un 5 pelat, ja que no tot han estat flors i violes i la docència ha estat bastant deficient.

Cronològicament és el torn d’Història antiga universal, amb A. L. De lluny, de molt lluny, la millor assignatura del curs, no només per la matèria en sí mateixa (la meua debilitat per l’antiguitat clàssica és proverbial), sinó també pel professor i la seua manera de fer les classes. De debò, un plaer. Només un inconvenient: l’amplitud del temari ha fet impossible donar-lo en la seua totalitat. Així, si suposadament havíem de donar tota l’antiguitat, des de l’aparició de l’escriptura cap al 4000 aC fins a la caiguda de l’Imperi romà el 476 dC, hem acabat donant “només” Grècia i Roma. En conseqüència, la nota d’Antiga serà un 9.

La següent és Història medieval universal, amb J. A. D’aquesta assignatura esperava molt més, i he de dir que m’ha decebut bastant. Un temari que a priori resultava atraient, molt atraient, ha acabat resultant pesat i, per què no dir-ho, avorrit. Em sap greu dir-ho, perquè sé que el professor s’ha esforçat, però així és. Potser les meues expectatives eren massa altes. La nota, per tant, serà d’un 6′5.

Després de l’edat mitjana ve l’edat moderna i, per tant, és el torn d’Història moderna universal, amb M. A. Una assignatura estranya pel que fa al temari: només hem donat la història social, política i cultural de l’edat moderna, és a dir, no res de política. Hem demostrat, doncs, que la història no és només una successió successiva de fets successius succeïts successivament, sinó que va més enllà de l’encadenament d’esdeveniments concrets. La nota, per tant, es veurà ressentida pel fet d’haver-nos deixat sense història política, però es mantindrà perquè la història va més enllà de la política i perquè el professor ho ha fet molt bé (de fet, arribà a nomenar Pedreguer en una ocasió!). En definitiva, un 7′5.

I per acabar, òbviament, queda Història contemporània universal, amb R. T. D’aquesta assignatura he de dir abans que res que ha estat un complet i absolut caos, en el bon sentit de la paraula, això sí. El professor arribà un mes tard, per la qual cosa haguérem de córrer i botar-nos alguns temes per tal d’aconseguir assolir un temari mínimament digne (és a dir de la Revolució Francesa a l’esclat de la  Segona Guerra Mundial, excloent les unificacions d’Alemanya i Itàlia i anant de pressa i corrents en la resta). De totes maneres, he de dir que en aquesta assignatura he rigut com feia temps que no reia, gràcies a l’humor del professor i a la seua manera de ser i de fer. Per tot això, la nota serà un 8′5.

Si sumem i fem els càlculs pertinents, la mitjana de les assignatures és d’un 7′25, per la qual cosa podem deduir que el balanç és bo. I efectivament ho és; ha estat un curs fantàstic, fent (per fi) allò que m’agrada, i rodejat de molt bona gent amb la mateixa afició que jo per la història. Finalment, per acabar d’arrodonir el curs, s’han dissipat els dubtes sobre el Pla Bolonya i ha quedat confirmat que podrem continuar amb la llicenciatura de 5 anys si així ho deicidim (de fet, serem els últims llicenciats), la qual cosa és una molt bona notícia. Només em queda esperar que l’any que ve vaja igual o millor que aquest. S’intentarà.

Compartir

D’ací a aproximadament 9 dies, 1 hora i 50 minuts comencen les Festes de Pedreguer 2009 (ací podeu consultar-ne la programació). Després d’un any esperant-les, ara que han passat els exàmens, per fi tornen a estar ací.

Com ja ve essent habitual, enguany les Festes tornaran a estar dominades amb rotunditat pels bous. Fins a 23 entrades han estat programades (incloent-ne tres de seguides: una de bous negres, una de bous rojos i l’altra de bous blancs), junt amb un bon grapat del soltades de vaques. I és que no debades els de Canal 9 diuen que Pedreguer és “la Pamplona valenciana”. Cágate lorito!

Però no tot seran bous, gràcies als déus. També hi hauran uns quants concerts (destacant sobretot La Gossa Sorda, La Pulquería i Barricada) i moltes més coses (Xavi Castillo, les carrosses, cercaviles, partides de pilota, esmorzars, la volta a peu, les carreres del gall, orquestres, etcètera) per acabar d’arrodonir la festa.

No obstant això, hi hauran dues absències sonades en les Festes d’aquest any: per primera vegada en molt de temps, no hi haurà ni Ral·li Humorístic (una mena de gimcana en la qual calia participar en grups i disfressats) ni campionat de truc.

Esperem, però, que les presències es facen notar més que les absències i que les Festes vagen el millor possible. Com sempre, ja ho sabeu, esteu tots convidats!

Compartir

Ana a penes creia en ella mateixa. Hi havia matins que, abans d’eixir de casa, havia de mirar-se a l’espill per a donar-se ànims i repetir-se que era capaç de fer tot allò que es proposara. Però per molt que s’ho repetira, ja s’havien encarregat al llarg de la seua vida en fer-li creure el contrari.

Quan era menuda, no era tan guapa com la germana, i com en esta societat on vivim això pareix ser puntuable, sempre va ser un segon plat per a son pare. La mare la volia per igual, però ella, rebel des de xicoteta, volia que l’estimaren els dos o cap, així que no deixava que sa mare s’apropara.

Vivia en un poble xicotet, i quasi tot el món tenia el mateix tracte que son pare, per tant sempre la consideraven l’ombra de la germana, per molt que ella destacara. Tenia grans aptituds artístiques i musicals, però això mai fou suficient per a ningú, ni tan sols per a ella.

Amb els anys, feu el cor dur com una pedra, i aprengué a demosotrar amor tan sols a aquells que li’n demostraven a ella. Mai demanà ajuda a ningú, i tampoc no li feu falta. Quan necessitava diners treballava, i quan en tenia se’ls gastava com volia, sense donar explicacions ni tenir perquè.

En l’institut decidí posar-se a treballar de seguit i deixar els estudis, encara que se li donaven molt bé. Si a ningú li importava el que feia, tampoc tenia perquè importar-li a ella. En l’institut decidí agafar el rol que li havien adjudicat, i ho feu sense queixes. Assumí el seu lloc secundari, futil, fins i tot inútil. Decidí convertir-se en aquella ombra que tant odiava.

Passà uns anys treballant en una fàbrica que hi havia en el poble. Treballava en el torn de nit, així de dia tenia l’excusa de dormir i s’estalviava compartir taula amb la familia, cosa que li alleugeria l’estat d’ànim. Sense adonar-se’n, anà tornant-se un tant amarga, fins al punt d’avorrir a quasi tota la familia, exceptuant com no a l’àvia, ja que aquesta mai havia dubtat de la puresa i la sensibilitat de l’adorada neta.

Es posà a festejar amb  un xic del poble veí en busca d’una escapatòria. Aquest xic tenia la indepèndencia econòmica suficient com per a que també la poguera tenir ella. El volia, sí, però el que més estimava d’ell era que no feia falta tornar a casa ja ni per a dormir. Tenia l’excusa perfecta per a fugir definitivament.

De sobte, passejant per Xàtiva, ciutat propera al poble, es va trobar amb un company dels primers anys d’institut. Van anar a fer-se un café i a parlar, i arribà la pregunta tan refusada. Fins on havia estudiat? L’amic era infermer i estava treballant en l’hospital de la ciutat. L’Ana, tragant saliva, i fent-se la segura, digué que havia preferit no estudiar, que no era per a ella. Per a la seua sorpresa, l’amic li contestà que si els estudis no eren per a ella no sabia per a qui eren, i li recordà com era d’ intel·ligent i l’agilitat mental que la caracteritzava. Com que Ana ja tenia molta facilitat per a menysprear-se, feu un somriure d’agraïment però sense acabar de creure el que sentia.

Per la nit, en casa de Josep, el seu xicon, no podia deixar de pegar voltes en el llit. Li rondava pel cap la conversa que havia tingut, i començava a creure el que li havien dit. Per què no havia estudiat?

Dit i fet, decidi matricular-se en segon de batxillerat, que era el curs que li mancava, i demostrar-se que podia fer-ho. Tots els seus companys eren prou més joves que ella, i a pesar que la seua edat no era deguda  a la repetició de cursos, alguns la tractaven com a tal. Ella, ànima de ferro, li esvarava tot el que li deien, o millor dit, el que no li deien. Si estava ahí era per a demostrar-se quelcom a ella mateixa, i no a la resta.

Com era d’esperar, acabà el curs amb unes notes boníssimes, entre les millors de la classe. Amb el butlletí a les mans, anà corrent a casa de l’àvia, fent-la única coneixedora dels resultats. A ningú més li ho ensenyà, i tampoc li preguntaren.

Estudià una carrera, prou complicada per cert. I ho feu amb certa facilitat, o almenys còmodament. Durant els anys estudiantils conegué un grup de noies i nois amb qui compartí molt més que riures. Al seu voltant, poc a poc, es retrobà amb una Ana divertida, entusiasta, optimista, i preciosa.

Tot açò feu que, sense ser-hi conscient, es convertira en una dona exemplar davant els ulls d’una jove amb qui compartia pis. Tant es va enamorar d’aquella gent, incloent la jove, que decidi considerar-los a partir de llavors com la seua familia. Acabaren els estudis i decidí anar a França, ja que alli trobaria feina, i seguiria fugint del seu poble. I encara que estiguera lluny dels seus parents, la seua família l’animava a fer-ho.

Ara viu a Paris. Passeja per la vora del Sena i somriu. Gaudeix de la grandiositat del museu del Louvre, i disfruta de la innocència que la fa sorprendre’s encara de la seua magnificència. Pren café, amb gèl, mentre intenta llegir algun llibre. Mai ho aconseguix, perquè sempre hi ha algo o algú que li crida més l’atenció. Passeja pels parcs o agafa el metro, o ambdues coses. No sap ben bé si ho fa per solitud o per anyorança, però li agrada fer-ho en eixa ciutat.

Ana, a pesar d’estar sola, lluny dels seus, i en una ciutat que no és la seua, abans d’eixir de casa, quan es mira a l’espill ja no diu res. Tan sols somriu i segueix endavant.