Planeta Marina Alta

Les campanes acaben d’anunciar les once del matí. Els carrers son plens de gent. Els xiquets, sense col·legi, corren carrer amunt carrer avall, sense por al trànsit. El poble està ocupat per um munt de persones, treballant, xarrant, comprant, o, senzillament, pegant una volta. Siga com siga, hi ha tot tipus de gent per tot arreu.

En la panaderia la cua, que encara no arriba al carrer, està formada per 5 o 6 persones. Arriba el torn d’un xicon jove. Duu una camiseta d’un grup de música. És de color obscur, i té uns dibuixos i uns colors prou cridaners.

- Qui va?

El xicon pega un pas endavant disposat a demanar quan, una senyora que espera darrere, s’avança dient:

- Un sequillo reina.

El xic se la mira dubtós. Mira a la dependenta, que no gosa dir res. Torna a mirar a la dona i diu:

- Perdone senyora, en realitat em toca a mi.

- Que poca vergonya. Els joves de hui en dia ja no tenen respecte per res, ni per la gent major…- sermoneja mentre clava el colze per a posar-se completament davant de l’aparador.

“Qui tinga més trellat que calle” pensa el xic, mentre la dependenta ja li està posant el pa a la dona. Esta, camí a la porta encara remuga alguna frase referent al jovent, amb cara de pocs amics.

La gent, quan parla dels joves, pareix que puga dir de tot. Ens etiqueten, a nosaltres, de maleducats, encara que siguen ells l’exemple que hem aprés. Desinteressats, tan sols perquè no ens agrada el mateix de sempre. Gossos, mentre ens diuen que sense experiència no ens poden donar feina. Tant els fa que no siguem tots així. De fet, els dóna igual que molts d’ells si que ho siguen. Això no importa, els dolents som nosaltres.

Quan la gent parla dels joves, sempre ix la frase “Juventud divino tesoro”. El que no diuen es que aquest tresor l’haurem d’endeutar per pagar-nos la hipoteca. Diuen que no pensem en el futur, ells, els que no volen explicar-nos el passat.

Perquè ens fan responsables de la societat que han creat? Que esperen de nosaltres? Que fem el que ells no han sabut, no han volgut, o no s’han atrevit a fer?

Doncs, quina herència ens ha tocat…

Aquests han estat dies d’omplir caixes i carrejar trastos. Després de tres anys, el curs que ve ens tocarà viure en un altre pis i, per tant, calia buidar el vell i passar-ho tot al nou abans del mes d’agost. Aprofitant el trasllat, he estat remirant alguns dels pocs llibres que tinc a València. És el cas, per exemple, de Comunitats imaginades, de Benedict Anderson. Precisament mentre fullejava aquest fantàstic llibre sobre les causes que menaren al sorgiment dels nacionalismes tal i com els entenem en l’actualitat, m’he trobat amb un fragment que vaig marcar la tardor passada, quan vaig tindre el plaer de llegir-lo.

«En la seua coronació el 1802; Gia Long va denominar el seu regne “Nam Viêt” i va enviar emissaris per a obtenir l’assentiment de Pequín. Tot i així, el Fill del Cel manxú va insistir que fos “Viêt Nam”. La raó d’aquesta inversió és la següent: “Viêt Nam” (o Yüeh-nan, en xinés) significa més o menys “al sud de Viêt (Yüeh)”, un regne conquerit pels han disset segles abans, i que pretesament abraçava les províncies xineses actuals de Guangdong i Guangxi Zhuang, com també la vall del riu Roig. En canvi, el “Nam Yiêt” de Gia Long significava “Viêt/Yüeh del Sud”, en realitat una reivindicació de l’antic regne. Com va dir Alexander Woodside, “en general, el nom de ‘Vietnam’ no era tan apreciat com ara pels governants vietnamites fa un segle, ja que s’havia originat a Pequín. Així doncs, com que és un nom artificial, no el feien servir gaire ni els xinesos ni els vietnamites. Els xinesos s’aferraven a l’ofensiva paraula T’ang de ‘Annam’”.»

Benedict Anderson, Comunitats imaginades, pàg. 183-184.

Quan vaig llegir aquest fragment per primera vegada em resultà ja molt familiar, i d’ací que el marcara al marge. Tot i les remarcables diferències, no podem negar el paral·lelisme amb el cas valencià. També ací, com en el cas del Vietnam, tenim un nom propi, autòcton, el de ‘País Valencià’ i un nom imposat des de fora, en aquest cas no des de Pequín sinó des de Madrid –que en aquest cas ve a ser el mateix, però en castellà–, el de ‘Comunitat Valenciana’. Finalment, en el cas valencià no ens manca tampoc una designació pejorativa, la de ‘Levante’, referència, per cert, també purament relacional com és el cas d’Annam, que significa –si la Wikipedia no m’enganya– ‘Sud Pacificat’. Quines coses…

Com haureu pogut comprovar, avui estrene un tema personalitzat. Estic partint del tema Twenty Ten i li estic fent algunes modificacions. De moment, podeu veure que la imatge de la capçalera canvia cada vegada que es recarrega la pàgina. He seleccionat algunes fotografies que tinc penjades en Flickr per a utilitzar-les de capçalera. Espere que us agraden. Si feu clic sobre la imatge de la capçalera aquesta us durà a la pàgina Flickr de la fotografia.

Encara queden algunes cosetes per modificar en la web, ja anireu veient els canvis a mesura que avança l’estiu (espere no quedar-me a mitges, però no promet res perquè tinc més coses a fer i sempre em passa el mateix).

En fi, podeu comentar sobre el nou tema i així rebré un poc de feedback.

Sí, ja ho sé, Blai és un nom poc comú. De fet, fins i tot han arribat a dir-me en més d’una ocasió que el meu és “un nombre raro”, cosa, s’ha de reconèixer, fins a cert punt comprensible. Segons l’INE, a l’Estat espanyol només hi ha 895 Blais –dos dels quals, per cert, són de “nacionalitat” estangera–, i tots ells concentrats l’àmbit catalanoparlant. És a dir que Blai és el nom d’un 0’039‰ de la població espanyola i d’un 0’065‰ de la del conjunt de Catalunya, les Illes i el País Valencià. Revisades les dades, doncs, és evident que es tracta d’un nom poc estés i, en eixe sentit, podem considerar normal que bona part de la gent –sobretot en zones de majoria castellanoparlant– no el conega o no el tinga massa sentit, i en conseqüència que el considere “estrany”.

Ara bé, hi ha casos concrets en què aquest desconeixement, comprensible a nivell general, ja no resulta tan fàcil d’entendre. En pobles com Pedreguer, que és el que em toca de més a prop, el nom Blai és un nom que sona, sobretot gràcies a la festa que se celebra anualment en honor al sant. Així doncs, és bastant corrent que la gent parle de sant Blai i que puga veure’s el nom del sant escrit en els cartells que cada any anuncien els actes programats pels volts del 3 de febrer. Doncs bé, tot i això, tot i aquesta suposada familiaritat del nom Blai entre la gent de Pedreguer, continua essent bastant comú el fet d’anar a qualsevol lloc i que, a l’hora d’escriure el meu nom en algun lloc, hi posen una cosa tan absurda com és “Blay” en lloc de “Blai”. Paciència i avant…

Home! Ara resulta que qui ens ha de salvar de tots els mals és sant Jaume i que el rei Joan Carles I (i la casa reial per extensió), valedor màxim de les essències de fe, n'és l'interlocutor més vàlid: hom l'acusa de ser un puter, una infanta s'acaba de divorciar, etc.

Fa falta tanta caguera per a celebrar el dia de sant Jaume? És lícit que l'esfera religiosa entre tan descaradament en el regiment de la cosa pública? Amb quin trellat es pot fer, ni per molt que siga una llicència poètica, que un sant haja de ser l'àrbitre en el partit de la nostra vida?

Ho haveu vist? La mare que els va parir!

El racó de Xavi (enllaç a la entrada)

La ciència no impedeix creure en Déu. El que permet és no haver de fer-ho.

Lawrence Krauss

Trobat al Twitter de Berto Romero

Senyores i cavallers, Hic et nunc ha tornat! Sí, vés per on, passats ja els exàmens i tot el tràfec que els acompanya, a l’equador de les vacances, em veig amb cor de tornar a escriure per ací. Han passat gairebé dos mesos –i quins dos mesos!–, però com diria Bernat Metge, “prou se fa tost ço que bé es fa”, així que tornem a començar, a poc a poc i amb bona lletra i Déu proveirà. Amen.